Sau

No puc deixar de fumar (88). Àud-Vis. Sarr.

Per la porta de servei (89). Picap

Quina nit! (90). Picap

Els més gran dels Pecadors (92). EMI 

Concert de Mitjanit (93).Directe. EMI

Cançons perdudes 1986-1995. EMI

Junts de nou per primer cop (95). EMI

Set (97). RCA

Bàsic (97). Picap

Amb la lluna a l'esquena (98). Fanàtic

Un grapat de cançons per si mai et fan falta (02). Picap

Era la nit de cap d'any 87-88 a les 00:02 quan el Mikimoto va punxar per primer cop la cançó Sense estil, hores després de mesclar-se, d'un tal grup Sau que cantava en català. Era el seu primer disc No puc deixar de fumar. Des del primer disc Sau va destacar per ser el grup Pop català per excel·lència. Cançons que relataven desenganys i encerts, però sobretot sentiments amb un estil pop que, personalment, no he pogut trobar mai en cap altre grup. Algú els ha comparat amb els Police o els Manhattan Transfer tot i què, amb perdó, son grups que jo no suporto i, en canvi, els Sau m'encanten així que no hi crec en aquestes comparacions. Tenen un estil propi!

El seu segon disc Per la porta de servei és rodó i, al meu parer el millor! Màgic Whisky, Qüestió de knack, No he nascut per militar, Deu mil anys i un dia i, sobretot, Només ho faig per tu. Són totes elles cançons potents i irrepetibles que a mi, com a milers de persones, ens han posat el pèl de punta tants cops.

Quina nit! fou el disc de l'explosió! amb ell i amb el seu single És inutil continuar, rodat a mig món, van arribar al públic de masses que va fer que anessin a fitxar EMI. És un disc menys pop però més rodó, amb cançons que s'han tornat l'himne de tota una generació com va ser Boig per tu, per mi la millor cançó d'amor i del rock català. Altres com Perestroika o Encara que siguin de bar són veritables meravelles tant pel que fa a la música com les lletres. Per cert, pels que en els seu moment dubtaren de la veritable intencionalitat i significat d'aquesta darrera cançó, les proclames i cançons com L'Onze de Setembre varen dissipar-ne els dubtes.

L'èxit que obtenen amb Quina nit! els portà a consolidar-se com la primera banda de la nació catalana; lloc que, amb el beneplàcit d'Els Pets, ja mai més deixarien i que els dugué a fer concerts massius com els de Vic o el ser els caps de cartell de la Merçé congregant més de 200,000 persones.

Amb El més gran dels pecadors, comença ja la evolució cap a un estil més roquer que és consolidarà amb Junts de nou per primer cop i altres.

El més gran dels Pecadors és un disc doble realment ambiciós que aconsegueix en un alt grau el seu objectiu. Tren de Mitjanit, Això es pot salvar, La cançó de la noia de l'altre cantó del Bar o Me'n torno a Sau són cançons que confirmen el seu só apocalíptic i ara molt més rock.

Set surt al mercat el 96 i, com diu el mateix nom, és el setè disc de la banda i la confirmació d'aquesta nova tendència.

Amb Bàsic, els Sau es llencen de gira pel centre d'Europa. Tot i això, val a dir que l'èxit de Quina Nit ja no el tornarien a repetir i és lògic doncs progressivament varen abandonar l'estil que els feia diferents, aquell pop dolç i modern que semblava que no inventava rés però que si més no res definitivament especial.

El seu últim treball Amb la lluna a l'esquena aparegut el 98 marca una línia més acústica, tendre, pessimista, madura i, al meu parer, excessivament relaxada però carregat de bones melodies i cançons sense renunciar a res. Tot i ser un enamorat dels seus primers discos, Tothom vol el que no té, A prop del mar i Ja no hi ha trapezistes son proves que demostren que aquest és realment un molt bon disc. Òbviament no falta la versió de Deprimit, tot i que aquesta versió està a les antípodes de les antecessores.

Sincerament, tots són discos molt bons i em rebenta l'etiqueta de grup de jovents que se'ls hi ha posat. Musicalment tenen una qualitat difícil de trobar enlloc, les lletres estan molt treballades i plenes de sentiment i el directe... perfecte! sinó que els hi preguntin a les 200,000 persones que vam assistir al seu concert de la Mercè.

Malauradament però el dia de San Valentí de fa 10 anys, quan arreu del planeta es celebra el dia dels enamorats, el Carles a Vilafranca ens va donar el darrer 10% del seu amor. Com ell diu, ja no sé que més ens pot donar. Fins sempre Carles!