Kitsch

Kitsch 1 (89). Picap

Kitsch 2 (91). Picap

Kitsch 3 (92). Picap. El directe  

Kitsch 4 (95). Picap

Kitsch 5 (96). Picap

1er curset d'iniciació al fracàs (98). Sublim.

Kitsch 7 (02). Ariadna Records

Kitsch 8 (03). Ariadna Records

Orgasmant's i diferents! És així, el rock vital, visceral i obsessiu en el seu estat més pur. Molta gent els ha comparat amb els Jesus and Marie Chain però són diferents, són únics i no és pas una exageració. Cada cançó seva és com una oració.

Els seus dos primers discos són extremadament innovadors, contundents i sobretot punyents amb cançons que romandrien com uns clàssics de la banda per sempre més: Oració, Vies d'extinció i El Pallasso.

Impressionants en directe tal com mostra el disc Kitsch 3 (fes-te'n amb ell ja!) gravat a Zeleste. Les seves cançons Vies d'extinció i Dia Boig en són dos clars exemples de la contundència del seu directe.

El disc Kitsch 4 és potser el seu disc més dur, segons ells el comptar amb un segon guitarra els havia tornat més dropos i, un cop tornen a ser el trio del començament, treuen el Kitsch 5, un disc amb lletres tan impactants com els altres curta però amb un estil més pop. Sincerament, els Kitsch! orgasmant's i diferents!

Amb 1er curset d'iniciació al fracàs, un treball-espectacle discogràfic, aposten per un munt de cançons força diferents a les que ens tenen acostumats. Un munt de temes ambientals i depressius amb un estil musical molt més relaxat i on aposten per les atmosferes carregants i una veu femenina com la de la Mariona Aupí a Rància militància i La núvia.

En part, són una de les meves frustracions... quan t'agrada realment un grup i saps tocar la guitarra, al cap d'un temps arribes a agafar més o menys l'estil d'aquell grup però els Kitsch... són la meva frustració! per molt que ho intenti i per més pedals que hi posi no he pogut mai arribar a sonar, ni de lluny, com el guitarra dels Kitsch!

Després de donar-los per morts, acaben de reaparèixer el 2002 amb un nou treball: Kitsch 7. Aquest nou CD nclou 10 noves cançons com són Mishima, Oceà, El far, Glaucoma, Antimonium, La serp, Declaració, Introspecció, L'ombra del destí i Le mal. La darrera cantada en francès amb lletra d’Arthur Rimbaud Joan Pairó (baix i veu), Lluís Costabella (veu i guitarra), Lluís Costa (guitarra i veu) i Àngel Abad (bateria) completen la versió 2002 de Kitsch. Com a nota principal del disc: la inclusió de bases pregravades i recursos electròniccs.

Autoproduït per la mateixa banda, l'enregistrament de Kitsch 7 es va portar a terme a  l'estudi professional de Lluís Costa i la masterització va tenir lloc a Ariadna, l'estudi de Sant Climent Sescebes que dóna també nom a la discogràfica que ha editat finalment aquest Kitsch 7, Ariadna Records, amb distribució de Discmedi.

Els Kitsch continuen sent una raresa dins l’escena catalana. Però ara aquests entranyables sinistres asseguren que estan en el millor moment creatiu de la seva trajectòria, que va camí dels 19 anys. A més, Lluís Costabella i Joan Pairó, les dues ànimes de Kitsch, han recuperat el sentiment de banda gràcies a la troballa de dos bons músics a l’ombra: el guitarra Lluís Costa (Barri Baix, Psychoine, Fang) i el bateria Àngel Abad (Komando Moriles, Cardoner).

Kitsch 7 i Kitsch 8 tenen força similituds musi- cals. De fet, estan gravats amb la mateixa formació. Però el Kitsch 8 és més guitarrer. Amb el novè disc, els Kitsch han apostat ara per reproduir una fórmula que els convenç i els omple. “Cal acceptar absurdament anar caient en desgràcia, derrotar ombres del passat quan tot està maleït?”, es qüestiona Lluís Costabella a Dilema. En el seu cas, però, la desgràcia ha estat sempre voluntària, la maledicció, buscada, i la derrota, esclar, sempre serà més estimulant i vertiginosa que la victòria. Kitsch 8 és, doncs, un disc amb més cançons de Kitsch. Amb Kitsch 7 va començar una història d’amor a quatre bandes que s’ha consolidat a Kitsch 8, el que consideren el seu millor disc, amb reminiscències de tots els anteriors.

Respecte al seu compromés continua intacte. Com diuen: "va haver-hi un moment que podíem fer el salt a Espanya, algunes ràdios estatals ens donaven suport, però anar a Espanya i cantar en català és un suïcidi. Jo crec més a sortir a Europa que a l’Estat espanyol i tenim clar que a fora no hi desentonaríem".